AMOR?

Per: Aina  -  On 05 feb, 2013 -  2 comentaris

 

No és habitual que algú que pretén utilitzar la paraula amor dediqui un temps a buscar-la al diccionari, sembla ser que de forma intrínseca en coneixem el significat. Però hi ha ocasions en les que es dubta d’estar gaudint o patint aquest concepte i potser és recomanable, parar-se i reflexionar el que ens especifica el Diccionari en qüestió.

 

2 1 Inclinació o afecció profunda envers una persona basada en l’atracció sexual, però que sovint comporta d’altres sentiments.

fer l’amor (a algú) Cortejar, festejar.
3 Passió sexual.
4 1 Acte sexual.
 fer l’amor (amb algú) Fer l’acte sexual.
5 Objecte de l’amor, persona estimada.

amor lliure Llibertat completa en les relacions sexuals, prescindint de tot lligam afectiu, religiós, etc.
amor platònic Amor que exclou conscientment la relació sexual.

 

Segons alguns sociobiòlegs, etòlegs humans i psicòlegs evolucionistes, algunes emocions humanes són universals pels seus components. Així, la por, l’alegria, la tristesa, l’ira o la sorpresa, són considerades per alguns “emocions primàries”, comuns a totes les cultures per la seva forma de viurer-les i expressar-les. Tot i que científics d’altres branques troben marcades diferències segons la cultura en què es manifesten aquests sentiments. Doncs imaginem quan provem d’explicar altres sentiments complexos com ara l’amor i l’odi, i a més, provem de multiplicar les cultures mundials pels seus mínims components, les persones. Podem trobar una definició d’amor per cadascun de nosaltres perquè no tots els amors han estat idèntics, i hauríem de distingir entre les diverses espècies o qualitats d’amor que els homes han viscut al llarg de la història. Però això que nosaltres encara anomenem amor és el que inspiraven Beatrice, Laura, Julieta i Desdèmona, ja que l’amor s’ha escampat i ha arrelat també gràcies a la literatura.

 

Eros i Cupido

És clar que sempre hi ha hagut amor, una forma o altra d’amor, lligant les parelles humanes d’ençà que mereixem el nom d’home. Els deus llatins i grecs (Eros i Cupido) s’encarregaven d’enllaçar ànimes que es complementaven produïnt enamoraments que podien esdevenir “grans amors”. Però en l’actualitat aquests mites alats han estat substituïts per les químiques cerebrals o reaccions que pateixen les persones enamorades. Les antigues fletxes, ara són feromones que atreuen o provoquen rebuig quan són despreses pels éssers humans. A més altres components influeixen en l’atracció sexual, que té una base química i es fomenta en una compatibilitat emocional, formada des de la infància, entre dues persones. Aleshores es dóna una reacció explossiva en el cervell que ens fa entrar en un estat eufòric i delirant, iniciant la primera fase de l’enamorament.

enamorar

1 1 tr Inspirar amor (a algú).

 2 p ext 1 tr Agradar granment, causar un viu plaer de veure, sentir, etc.

 

Amor en els nostres gens

Diverses evidències científiques confirmen la hipòtesi que el de fet d’enamorar-nos, de triar una parella determinada, del nostre comportament afectiu i sexual, no és just producte de l’atzar, sinó també de la necessitat. La moderna teoria de l’evolució explica bona part de la nostra conducta amorosa en funció d’una important determinació genètica que afavoriria l’aparellament entre individus genotípicament compatibles, que millorassin la variabilitat genètica o l’adaptabilitat dels descendents (i, per tant, la probabilitat de reproduir-se i, d’aquesta manera, continuar amb la transmissió dels gens dels seus ancestres).
Des d’aquesta tirania de l’ADN, l’establiment de relacions sexuals vendria altament preprogramada per l’evolució de l’espècie. El mateix succeïria amb l’amor que pot sorgir entre dues persones que comparteixen la seva sexualitat. Aquest sentiment, segons determinades hipòtesis de la sociobiologia i la psicologia evolucionista, podria ser una mena de “garantia” de que els membres de la parella romandran el temps suficient per ajudar els seus fills fins l’etapa en què ells tinguin la pròpia descendència
Investigacions recents semblen afavorir la idea de que els humans solem triar parelles amb sistemes immunitaris compatibles amb el propi, tria que duim a terme a partir de la informació que ens donen les feromones.

 

És l’amor un “egoïsme” dels nostres gens?

L’amor ens vé donat, naixem amb ell, hi creixem i quan és el moment oportú coneixem les característiques d’aquella persona que ens inspirarà versos poètics i estrofes musicals. No cal, així, que ens preocupem dia a dia, aquell que ens correspon apareixerà tard o prest. Aquell o aquells que han de compartir la nostra vida han nascut amb la marca genètica que ens ha d’atreure, i fer-nos feliços de per vida. Potser el camí serà llarg fins a trobar-la i moltes persones hauran de passar pels nostres cors, però la ciència ens asegura que serà durador.

Sona tot molt irònic perquè així ha estat escrit. La meva opinió de l’amor dista molt de l’adequació que busquen aquestes teories. Potser no serà productiu a nivell d’espècie i no es basarà en sistemes immunitaris, però farà que sigui més que una paraula i un seguit d’hipòtesis i tesis científiques. Serà aleshores una brillantor als ulls, el tremolor a les cames i un lleu tartamudeig el que marcarà la diferència, i no si perdura uns instants o vint-i-cinc anys.

L’amor, quan és amor, és llum de vida;
quan és desig és foc;
quan és ja goig, és llamp; tot ho fa cendra,
i dura sa llum poc.  J. M. Bartrina

Entendre’l encara és impossible. Podem estimar, estar enamorats, desenamorats, tornar de l’altre punta del món a donar un petó a algú a qui estimem… però mai veurem els fils que mouen el sentiment que diem Amor. És només una paraula, i no es poden explicar en paraules els sentiments ni les emocions, ni tan sols les experiències.

 

“Pot algú recordar l’amor? És com voler conjugar l’aroma de les roses en un soterrani. Podries veure les roses però mai el perfum” Arthur Miller